Animals

CORMORÀ

Sabies què la paraula cormorà prové del francés antic corp-marenc, que al seu torn prové de la unió de les paraules llatines corvus i marinus que significa 'corb marí'? Com que les plomes dels corbs marins no són totalment impermeables, quan ixen de l'aigua després de pescar despleguen les ales perquè s'eixuguen; es tracta d'un comportament fàcil d'observar.
CORMORÀ

CORMORÀ

Nom científic: Phalacrocorax carbo
Nom comú: cormorà gros, corb marí gros
Orde: pelecaniformes
Família: falacrocoràcids
Distribució: costes de l’oceà Atlàntic, sobretot a Europa i Amèrica del nord

Estos ocells, emparentats amb els mascarells i els pelicans (de l’orde dels pelecaniformes) posseïxen unes plomes d’un color verd llustrós amb taques blanques al cap, al coll i als costats. Durant els mesos d’estiu (època de reproducció) també tenen taques blanques a les cuixes. Tenen els ulls verds, el coll llarg i el bec és allargat i acabat en ganxo.

Les potes (de color negre) són palmades gràcies a la presència d’una membrana interdigital que unix els quatre dits. En el cas dels ànecs açò només ocorre en tres dits.

Ponen entre tres i quatre ous d’un color blau pàl·lid que coven durant 28-31 dies tant el pare com la mare. Després de l’eclosió dels ous, els pollets es queden al niu durant 50 dies; i als 60 dies ja saben volar perfectament.

Tenen una esperança de vida de vora 23 anys. Ja d’adults, la mida dels corbs marins va entre 90 i 100 cm des de les potes fins al cap, i poden tindre una envergadura (amb les ales esteses) de 160 cm.

Curiositats

Com que són ocells marins, és normal que vagen prop de la costa, encara que darrerament també s’han vist cormorans terra endins, prop de llacs i d’estuaris.  Els que viuen a la costa no solen anar-se’n molt lluny i nien en les cornises dels penya-segats, on estan a recer dels depredadors. Els que viuen en zones d’interior nien sobre arbres situats a pocs metres de la riba de rius i llacs.

Són excel·lents pescadors i bussejadors i s’alimenten de tota classe de peix. Poden aguantar un minut bussejant i arriben a submergir-se fins a 10 metres de profunditat. Quan naden mantenen dos terços del cos submergit i a vegades només deixen aparéixer el cap i el coll fora de l’aigua.

Els japonesos han sabut aprofitar tradicionalment les habilitats de pesca d’estos animals. En la pesca amb corb marí, que en japonés es denomina ukai, els ocells queden lligats a una corda i els col·loquen una anella al coll amb el diàmetre just perquè no puguen engolir-se peces grosses de peix.

Com que este art de pesca es fa únicament a la nit, els pescadors empren grans fanals a fi d’atraure els peixos cap a la claror. Una vegada el corb marí ha capturat un peix, el pescador l’estira, el puja a la barca i li l’extrau de la boca.