José Manuel Grandela: "Neil Armstrong mai s’haguera donat per vençut. I així va ser"

José Manuel Grandela ha visitat esta setmana el Museu de les Ciències per a impartir la conferència 'Una breu  història de l’exploració a Mart' dins del cicle sobre astronomia. Amb tan sols 23 anys va ser testimoni directe de la històrica frase “Houston, ací base tranquil·litat. L’àguila ha aterrat" que va pronunciar Neil Armstrong quan l’Apollo 11 va xafar la Lluna i és un dels  divulgadors científics de referència en exploració espacial. De la Lluna ara mirem a Mart les empremtes del qual sobre la superfície "ens inclinen a pensar que on va haver-hi aigua, va haver vida" assenyala. 

-En 2019 es complixen 50 anys del xicotet gran pas. Se l’hauran preguntat moltes vegades, però... compte’ns com va viure aquella nit de juliol de 1969 en Fresnedillas?

Efectivament, m’ho han preguntat moltes vegades, i la resposta sol defraudar, perquè cap dels que participem en aquells fets vam tindre temps per a fer disquisicions filosòfiques sobre l’abast de l’evident gesta aconseguida en nom de la Humanitat.  La nit del 20 al 21 de juliol de 1969, l’equip tècnic de Fresnedillas repetíem una vegada més el que veníem fent des de mesos arrere, seguint les mateixes pautes, executant els mateixos passos segons el que preveu i estudiat centenars de vegades. Només teníem ulls i oïdes per a escrutar àvidament les indicacions que mostraven els nostres equips, comprovant que els valors aritmètics o eren exactes, o estaven dins d’un marge acceptable. Cada tècnic formàvem un indissoluble tàndem amb el nostre equip, com si fórem dos ens en un només, i eixe era el nostre únic món en eixos moments, que no era poc.
El moment per a reflexionar sobre el conjunt de la labor feliçment desenrotllada en Fresnedillas, va arribar quan, una vegada aterrat el mòdul lunar “Àguila”, en la Lluna amb els seus dos visitants terraqüis, va desaparéixer pel nostre horitzó de ponent, sent llavors rellevats per l’estació nord-americana de Goldstone, a Califòrnia. Els corresponsals de premsa, ràdio i televisió allí presents en Fresnedillas, van ser els que van descriure i van divulgar com una notòria gesta, la professionalitat, eficàcia i tremp de nervis de l’equip tècnic espanyol de NASA-INTA. Potser va ser llavors quan comencem a adonar-nos de que havíem sigut –no sols testimonis de primera fila-, sinó afortunats participants en la major gesta col·lectiva en tota la Història de la Humanitat.

-Des d’allí controlaven la missió, escoltaven fins als batecs dels astronautes. Què va passar perquè Armstrong conduïra de forma manual i canviarà el lloc de l’aterratge?
Un dels nostres equips tenia la important missió de registrar els electrocardiogrames i electroencefalogrames de la tripulació segon a segon. I no els llevàvem ull, tant quan dormien, com quan havien d’escometre alguna orde rebuda en Fresnedillas des de Houston, que canviara el rumb de les naus “Columbia” i “Àguila”. A pesar del llarg i dur entrenament rebut per Armstrong, Aldrin i Collins, els plomins que gargotejaven amb tinta xinesa els seus constants vitals, es desbocaven en determinats moments crítics. Però no eren ells sols, perquè els controladors en terra ens preguntàvem a vegades si no estàvem més nerviosos que els nostres companys d’allà dalt. Cada un tenia la seua responsabilitat, i la nostra pesava com el plom. D’altra banda, no és cert que Armstrong canviara el lloc de l’aterratge, sinó que ho va estar buscant infructuosament, perquè la superfície que ell i Aldrin tenien a la vista no s’assemblava en res a la de les fotos obtingudes per l’Apollo X dos mesos abans, i que havien triat i memoritzat com les idònies per al primer alunizaje. Armstrong va optar llavors per desconnectar el pilot automàtic i fer-se amb el “joystick” manual en busca d’una superfície llisa i sense roques, que permetera l’alunizaje suau del mòdul “Eagle” (Àguila).
Aquell vol quasi rasant, se’ns va fer etern a tots, tant que el Control de Houston, a través de Fresnedillas, els va advertir de que a penes els quedaven tan sols 30 segons de combustible. I eixe era tot el que tindrien per a alunizar i després desapegar per a iniciar el retorn al nostre planeta. De tots és sabut que la mestria d’Armstrong va salvar la missió, que tan prop va estar de ser avortada per Houston. Els que coneixíem l’executòria de Neil Armstrong, sabíem que ell mai s’haguera donat per vençut. I així va ser.

-¿Ha vist la pel·lícula “El primer home”? Què li pareix? 
Sí, clar, i no exagere si dic que l’he vist ja tres vegades. I la veuré més vegades perquè el seu contingut, especialment el dedicat a la vida professional de Neil Armstrong en la NASA, és una rèplica molt aproximada del que va viure i va patir Neil Armstrong  fins que va posar el peu en la Lluna.  D’altra banda, la meua participació en el vol Apollo XI des de l’Estació de Seguiment Espacial de Fresnedillas (Madrid), va ser molt intensa al mateix temps que emocionant, i aquells huit dies de juliol de 1969 van quedar gravats a foc en la meua memòria i en el meu esperit. No és genys estrany que m’assenta realitzat cada vegada que veig la projecció d’El “primer home”.

-Ara tots miren cap a Mart. L’exploració robòtica és el nostre major èxit en el planeta roig? 
Per descomptat. Gràcies als robots enviats al planeta “roig” des de 1960, en les seues modalitats de sondes, orbitadores, aterrizadores (landers) o vehicles tot terreny (rovers), el nostre planeta veí ha fet miquetes els mites centenaris que ens parlaven de vastes zones arbòries i de canals fabricats per sers intel·ligents, com van assegurar obstinadament en 1877 l’astrònom italià Schiaparelli, i posteriorment en 1909 l’astrònom nord-americà Percival Lovell.  Des de 1960, en que la Unió Soviètica es va estrenar enviant el Mars 1 a Mart, un total de 54 enginys de variada funció i propòsit han intentat trencar el vel del mite o la llegenda que embolicava a Mart, per a comptar-nos la veritat dura i pura del Mart desèrtic real.
Ara com ara, la major part dels llançaments han fracassat per distintes raons, tant els de l’URSS com els dels EE.UU., o de l’ESA. No obstant els robots supervivents continuen fent les delícies dels astrònoms i geòlegs, perquè reben informació de primera mà i en exclusiva. Fins que el primer equip d’humans arribe  a Mart, allà per l’any 20.., no obtindrem una informació superior. Caldrà esperar.

- Qué ens han ensenyat? 
El primer i més buscat per tots els experimentadors, és trobar evidència de vida. Bueno, perquè no hi ha vida, ni tan sols a nivell microbiològic. Grans desencants s’han anat portant els exobiólogos que durant dècades han dissenyat mini laboratoris que tamisaren l’arena marciana en busca del menor vestigi de vida, encara que fora en estat fòssil.  De totes maneres, els arraps en la superfície, clara empremta de l’antany córrer de cabalosos rius per diferents àrees del planeta roig, ens inclinen a pensar que on va haver-hi aigua, va haver vida. Almenys eixa és la màxima vàlida en el nostre planeta Terra. D’altra banda, sabem que les seues tempestats huracanades a penes tenen consistència física, donada la lleugeresa de la finíssima arena. També s’ha mesurat el nivell de radiació, imprescindible per a protegir degudament als sers humans que al seu dia aterren en el planeta veí. Ens han ensenyat l’absència quasi total d’oxigen, i en canvi un elevat percentatge de CO2. És a dir, que mai podrem respirar sense la pertinent ajuda i subministrament de l’irreemplaçable “oxigen”.

- Quants robots hi ha actualment a Mart? 
Actualment hi ha 15 satèl·lits orbitant el planeta, com el Mars Odyssey de la NASA o el Mars Express de l’ESA; 5 laboratoris fixos en la superfície, com l’InSight de la NASA, que aterrarà el pròxim 26 de novembre; i 4 vehicles tot terreny com el Curiosity i el Spirit, dins del programa Mars Science Laboratory.
-¿Cuáles són els pròxims a arribar a Mart? 
L’InSight de la NASA té anunciat el seu aterratge el pròxim 26 de novembre de l’actual, i immediatament es posarà mà a l’obra trepant la superfície amb la pretensió de trobar gel a poca profunditat. I si el gel apareix, obrirà les esperances a la presència humana en el planeta roig, ja que amb aigua es pot viure, i sense aigua no. El següent repte a conéixer millor Mart, ens el proporcionarà el vehicle tot terreny (rover) de la NASA Mars 2020 Rover, que en 2020 portarà en les seues entranyes set instruments molt sofisticats, que circularan per diferents llocs, seguint les instruccions que sobre la marxa li envien els geòlegs especialistes que els van dissenyar.

-La NASA comença a assumir la pèrdua del rover Opportunity, després de mesos de silenci, pot haver-hi alguna esperança? 
El tot terreny (rover) Opportunity, que ja ha complit els quinze anys de servici, guarda silenci des del passat 10 de juny, a causa d’una tempestat de pols. Les previsions (més aïna desitjos) dels especialistes, és que les últimes cuades de la mateixa tempestat, que ha cegat pràcticament els panells solars, siguen ara els que bufen la pols i permeten que la llum solar arribe novament a recarregar les bateries. Tant l’Opportunity com el seu bessó el Spirit, dissenyats per a durar 90 dies en la superfície marciana, han excedit amb escreix totes les expectatives, a pesar de l’aparició de les tempestats endèmiques en el rigorós hivern marcià. Les estacions de control de la NASA, com la Robledo de Chavela a Madrid, continuen transmetent ordes a l’Opportunity en diferents freqüències, esperant una fugaç resposta que els facilitaria el prendre novament el control del vehicle i posar en marxa de nou.

-La seua gran passió en l’astrofilatelia, on també és un expert reconegut i narra la història de l’exploració aeroespacial a través de segells. Quin és el seu major tresor? Quina conquista espacial creu que mereix ja un segell? 
En la meua col·lecció filatèlica no hi ha un segell que tinga en exclusiva el qualificatiu de “tresor”. Tots i cada un d’ells van ser emesos en homenatge a un èxit humà en la investigació de l’Espai, i estos han sigut molts des del Sputnik 1 (4/oct/1957) fins a l’Insight que està a punt d’arribar a Mart. No obstant això, mereixen un respecte especial els segells que homenatgen els astronautes o cosmonautes (que és el mateix) que van perdre la vida en proves i assajos en terra, o navegant per l’oceà còsmic.  Però sens dubte mereixen, i tenen un setial d’honor, els segells que ens recorden que ara fa mig segle, uns nord-americans del Programa Apollo van posar el seu peu en la Lluna, i ho van fer en pau i en nom de tota la Humanitat. I com jo ho vaig viure professionalment en directe des de les files de la NASA, el seu valor emotiu és especialment entranyable per a mi.
Encara que el ciutadà de peu no ho sap, una col·lecció filatèlica és un acte notarial, vistós i gràfic, que ens recordarà sempre quan, com, on i perquè una sonda, satèl·lit o nau va conquistar una nova fita en l’evolució del saber humà.