"La comunitat científica ha realitzat grans avanços a conéixer com les plantes responen a l’estrés ambiental"

17/06/2020

- Entrevista al Dr. Pedro L. Rodríguez Egea, en el Dia Mundial contra la Desertificació i  la Sequera - El científic participa esta tardor en el cicle 'Actualitat' del Museu de les Ciències

L'escassetat d’aigua i la sequera són les principals limitacions ambientals per a l’agricultura, és necessari generar noves varietats de plantes amb una major eficiència en l’ús de l’aigua i tolerància a episodis de sequera, tant pels mètodes clàssics de millora com per l’aprofitament de les tècniques moleculars d’edició genètica. En este camp és en el que treballa el Dr. Pedro L. Rodríguez Egea, de l’Institut de Biologia Molecular i Cel·lular de Plantes del  Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) - Universitat Politècnica de València (UPV). El seu equip investiga i desenvolupa plantes més resistents a la sequera i a la salinitat gràcies a una tècnica que consistix a reprimir un dels gens de la pròpia planta perquè s’incremente la seau resistència. 

Hui, Dia Mundial contra la Desertificació i  la Sequera,  avancem alguns dels temes que compartirà en la seua conferència  "Adaptació al canvi climàtic en les collites del futur: tolerància a sequera" prevista el 12 de novembre de 2020 en el Museu de les Ciències.

- En l´Any Internacional de la Sanitat Vegetal, quines amenaces posen en perill a les plantes? Com els afecta el canvi climàtic? 

Entre els molts reptes que encara l’agricultura, podem destacar que les plantes són amenaçades per diferents patògens i per condicions ambientals adverses. Hi ha nombrosos microorganismes, viroides i virus fitopatógenos, i alguns d’actualitat com el temuda bacteri Xylella enutjosa. Com a condicions ambientals adverses, podem destacar el fred i la calor excessiva (baixa i alta temperatura), la salinitat excessiva del sòl, la inundació o la sequera. Sense oblidar la carència o excés de llum, una aportació inadequada de nutrients minerals o la presència de contaminants ambientals com l’ozó o altres gasos. El canvi climàtic pot combinar diversos d’estos factors, per exemple l’acumulació de gasos amb efecte d’hivernacle conduïx a un augment de la temperatura i períodes amb precipitacions irregulars, bé sequera o pluja torrencial. No obstant això, l’efecte d’hivernacle previ a la revolució industrial ha permés la vida en el planeta, sense ell la temperatura mitjana de la superfície terrestre seria de -20ºC (sota zero) en compte dels actuals 14ºC. Finalment, el canvi climàticament i fonamentalment la globalització també faciliten la introducció de certs vectors fitopatogénicos. 
 
- El seu grup d’investigació està orientat a generar plantes amb major resistència a la sequera i la salinitat. En què consistix este treball?

La comunitat científica ha realitzat grans avanços a conéixer com les plantes responen a l’estrés ambiental, particularment els mecanismes moleculars de la resposta a l’excés de sal i la sequera. Com a part d’eixa comunitat, ens hem esforçat a elucidar com es percep la sequera i quin tipus de senyalització es produïx en la planta. Idealment, això ens permetria aprofitar eixe coneixement per a generar plantes més resistents a estos factors adversos. Bàsicament, partint de la investigació bàsica en plantes model, ens agradaria utilitzar eixe coneixement per a generar varietats més resistents que puguen millorar l’agricultura. 

- La clau de l’adaptació de les plantes a la sequera residix en l’hormona vegetal ABA .Què és i com funciona?

Les plantes sintetitzen hormones (com els animals), són molècules senyalitzadores presents en xicotetes quantitats i que regulen el creixement vegetal i la seua adaptació a l’entorn. En particular, l’hormona ABA (àcid abscísico) augmenta la seua concentració en situacions de sequera i coordina la resposta adaptativa. Per exemple, disminuïx la transpiració de la planta, afavorix la busca d’aigua en el sòl i protegix a la cèl·lula vegetal de la deshidratació. Este mecanisme evolutiu va permetre a les plantes colonitzar el mitjà terrestre i és fonamental per a adaptar-se a la sequera. En un dia sec i calorós, penseu que l’ABA està actuant perquè la planta no es marcisca i pose en joc tots els seus recursos adaptatius.

- Al no introduir-se cap gen sinó que se suprimix un d´ells, estem davant d’una planta transgènica? 

Tècnicament és possible fer modificacions gèniques en les plantes que no impliquen la introducció de gens forans, és el que es coneix com a edició genètica. No es tractaria d’un organisme transgènic però sí d’un organisme modificat genèticament, encara que de forma tan precisa que és indistingible de les mutacions a l’atzar que ocorren en el genoma. Els nostres avantpassats van adoptar una economia productora basada en l’agricultura i la ramaderia gràcies a la selecció de les modificacions genètiques que ens oferia l’atzar. La ciència ens permet fer eixes modificacions de forma precisa i dirigida.    

- Qué els diria a les persones que desconfien de l’enginyeria genètica? 

Per a proporcionar una informació veraç i no esbiaixada al públic, i també per a ampliar la cultura científica de la població, suggerisc que hem de superar estes pors des de la informació científica. La modificació genètica de les plantes és quelcom possible i necessari, i s’han adoptat organismes amb modificacions genètiques amb gran èxit en el passat, des de la revolució neolítica a la revolució verda liderada pel Premi Nobel Norman Borlaug (enginyer agrònom). El consumidor desconfia de les posicions dominants en el mercat, especialment en quelcom tan sensible com l’alimentació de la humanitat. Per això serà necessària una legislació que vetle per un accés just a estos recursos, especialment en àrees necessitades. Per exemple, hi ha milions de diabètics que precisen d’un accés a la insulina (obtinguda per enginyeria genètica), i això està perfectament regulat.        

- En esta 'revolució verda' què noves varietats vegetals o cultius es van a millorar gràcies a esta tècnica?

És possible millorar pràcticament qualsevol cultiu, per raons òbvies els cereals que constituïxen la dieta dominant en el planeta serien les dianes principals. Ja va existir eixa revolució verda a finals del segle XX (1960-80), però hem passat de 3000 a quasi 8000 milions de persones, la qual cosa exigix noves millores. Això no implica que tot cultiu serà modificat, únicament quan d’això es deriven beneficis per a l’agricultura, el consumidor i el nostre medi ambient